Després del vespre tan emotiu que vam passar amb la Nadia Ghulam a la Biblioteca, no podem deixar de recomanar-vos el seu darrer llibre: Contes que em van curar.
Un recull de contes i d'històries de tradició oral afganesa, que la seva mare li explicava mentre ella es recuperava a l'hospital. La Nadia, una nena, amb el cos ferit per la guerra però amb l'energia d'un cor enorme alimentat per aquestes històries del seu país. Unes històries que li van donar energia per tirar endavant, i que ara vol compartir amb tots nosaltres.
"Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d'explicar-me com era el mau país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als cotnes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat".
Què en diu la Nadia?
Acabem amb una entrevista que li van fer al programa Vespre a La 2, on la Nadia parla de les seves experiències i presenta el llibre que us recomanem. Sempre és un plaer escoltar la Nadia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada